diumenge, 31 de gener del 2016


LES PRESTATGERIES I LA POLS


Una de les tasques de neteja de casa que em pertoca és la de treure la pols. On hi esmerço més estona és quan toca la cambra estudi. Una cambra quadrada on pràcticament no es veuen les parets ja que les prestatgeries les omplen d’un extrem a l’altre i de dalt a baix. Sempre és molt entretingut treure la pols als llibres, però jo encara hi dedico molta més estona. 
De primer els grans volums de les enciclopèdies, n’hi ha algunes que hi tenen encara els punts de les darreres consultes. Ara amb el “google” i la“Viquipèdia” han quedat gairebé com peces de museu.

Després toca la prestatgeria de les revistes, art, viatges, història ... Cada vegada que els hi trec la pols m’he d’aturar per fullejar-ne alguna. No parlem quan toquen els llibres de novel·la, contes, poesia ... que sempre n’hi ha algun que fa que t’hi aturis per recordar l’argument, els protagonistes o bé si et va agradar o no. Una cosa que sempre procuro és deixar-los al mateix lloc que ocupaven. Ara bé, en un recó d’una prestatgeria m’agrada guardar-hi els llibres que m’han interessat més.


També dedico força temps 
als àlbums de les fotografies. Ni hi ha dia que n’obri algun i no m’hi passi un estona revivint les imatges que hi surten. Sempre miro de seguir un ordre en la neteja perquè amb tantes aturades de vegades em queda el dubte de si me’n he deixat alguna sense treure-li la pols.

dimarts, 26 de gener del 2016



TANKES





M'enlluernava
 per la claror daurada, 
que furiosa
 topava en la part alta
 dels vells murs de les cases.









Ens vam asseure
 en cadires de vímet
 sobre la sorra,
 sota una fina roba
 d'un suau color maragda.






No m'adonava
d'estacions ni vida,
sempre tancada,
felicitat eixorca 
sense gaudir les coses.



HAIKUS



Galtes enceses,
 els seus ulls em miraven
 amb gran tendresa.




Quan em mirava,
aquell home burleta,
 m'empegueïa.

Els seus ulls grisos
 amb la llum de la posta
 centellejaven.



              
Si caminava
pels carrers del meu barri
plena em sentia.

Aquella tarda
la solitud sentia
com pedra viva

Em capolava
vísceres una a una,
i també el sexe.


Ell em mirava,
ple de llum a la cara,
amb un somriure.

Jo m'ofegava
enmig d'una tempesta
desconeguda.



No era pas burla,
 els seus ulls em miraven,
 em desitjava.




diumenge, 24 de gener del 2016

DUES TANKES I VUIT HAIKUS




Llàgrimes plenes, 
seguides, abundoses,
com fil de plata, 
tremoloses filaven
 damunt les meves galtes.



Sense adornar-me
 jo vivia la vida 
com adormida 
acceptant-ne les coses 
com venien i anaven.




Plor d'enyorança,
d'avorriment, d'angoixa,
llarga agonia.


Al costat d'ella 
m'aferrava a la vida
 que m'oferia.

.

La llum somorta
del pati on hi plovia,
claror grisenca.

El seu bigoti
refregava ma galta
i m'excitava.

Llegia el llibre
assegut a la soca
d'una olivera.


En la penombra, 
persianes tancades, 
la cambra freda.



Carrers del poble
 on el sol mai no arriba
 a tocar a terra.



Una calrada 
m'encenia les galtes,
 m'avergonyia.







VACANCES A LA CERDANYA (setembre 1981)


Havíem anat a passar unes tranquil·les vacances a la Cerdanya amb els nostres tres fills,
la gran de cinc anys, la mitjana de tres i el petit de sis mesos. Feia un dia assolellat i vàrem
pujar fins el refugi de Malniu. Deixàrem el cotxe prop del refugi i ens acostàrem de l'estany.

Com que hi havia molta gent decidírem seguir un grup que per un corriol pujaven fins l'estany
superior (de Mal o de Guils). Asseguts prop de l'estany, els petits varen gaudir d'una bona
estona jugant i nosaltres veient-ho. Però el temps passà sense adonar-nos-en i ens havíem
quedat sols. Vàrem iniciat el camí de tronada. Quin espant !!! No trobàvem el corriol per on
havíem pujat. No hi havia manera tots els camins quedaven tallats. La situació començava
a ser angoixant, però vaig preferir descansar una estona per recuperar forces i tornar a la
recerca del camí. 
Per fí vàrem trobar una ampla pista que segur ens portaria al refugi i al
cotxe. Va ser una caminada llarga, la gran es queixava de les esgarrinxades de les cames,
la mitjana s'adormia caminant i el petit a coll meu va quedar broncejat només d'un costat.
A mig camí un cotxe ens recollir i ens apropà al nostra cotxe. Era ja mitja tarda i vàrem haver d'aturar-nos per menjar alguna cosa.


Després d'aquest dura experiència ens costa un cert temps recuperar la confiança per tornar

a la muntanya sols, però poc a poc ho vàrem aconseguir, oblidàrem les pors i tornàrem a fer
sortides en família per gaudir de la natura i ensenyar al nois a respectar-la i estimar-la.

dissabte, 23 de gener del 2016

Lisboa


Si un dia em perdo, volent perdre’m, i si voleu buscar-me, hauríeu d’anar a Lisboa.No se dir-vos un perquè o no sóc conscient de saber-lo.

Potser podria destacar la llum de tarda, quan el sol vol enfonsar-se en el mar, una hora seductora! O potser el passejar pels carrers amb les llambordes quadrades, disposades en formes i colors pels “calceteiros”. 




O anar a “A Brasileira”, en ple Chiado, i prendre un cafè assegut al costat de l’estàtua d’en Pessoa. O, sinó, pujar a l’Alfama  amb el tramvia i anar baixant poc a poc cap a “La Baixa”, tot gaudint dels colors i les olors. O el escoltar algun que altre fado mentre beus un Porto. O menjar un “pasteis de Belém” just al costat de “Os Jeronimos”. O mirant els ocells a l’estuari “do Teixo”. O mirant les teulades de la Baixa des de l’elevador de Santa Justa.



Hi ha molts més punts on estar a Lisboa, segur que me’n deixo molts, però…, ara recordo: em veig passejant per la “feria de la Ladra”, tot observant tot el que s’hi ven i regatejant en cas d’interessar-me alguna cosa.


Bé, que més puc dir-vos, tot i que podria parlar-ne molt més, Lisboa m’agrada, m’hi sento còmode i fins i tot l’idioma no me’s tant llunyà. Si sabeu que m’he perdut, ja sabeu on buscar-me, si voleu.


Joaquim Surribas
novembre 2015 - gener 2016

dimecres, 20 de gener del 2016


DESPERTAR D'UN SOMNI


Sempre que passejo tranqui·lament en bicicleta penso en un gran parc londinenc. Amb l'ocàs estival el parc es pinta de mil colors: ocres, marrons, grocs, vermells, verds pastosos ... Quin sintonia de llums i reflexos espurnejan sobre l'aigua que suau va lliscant entre les pedres d'un petit rierol. 


Sembla que el temps s'hagi aturat. Un esquirol puja i baixa pel rugós tronc d'un roure. Un picot prepara el seu cau pel llarg hivern.

 



Ja vespreja i comença a escoltar-se la "brama" dels cérvols vermells. 




De sobte, el xiscle estrident del fre d'un cotxe, i després d'un silenci, uns segons de silenci, tot ha canviat. Jo sóc amb la bicicleta enmig d'un transit infernal en un carrer de Barcelona, tot són crits i soroll. Em trobo enmig d'una espessa boira de fums. Els colors han fugit, ara tot és grisor.




HAIKUS I TANKA

L'espesa boira
alzines ennegria
amb fosques ombres.



La humida boira
carrers deixava grisos
de matinada.





La llarga espera
en aquell gran silenci
m'asserenaven.



Quan els mirava
els ulls s'enlluentien,
s'encrestallaven.


Cada capvespre
les finestres tancades,
la casa fosca
perquè de dol estàvem,
resàvem el rosari.