Un testimoni

Era una noia que havia nascut en la segona dècada del segle XX. Quan tenia a dos anys emmalaltí i quedà paralítica de cintura en avall. Per moure’s li caldrien sempre  uns aparells ortopèdics i dues crosses. Així va viure la seva infantesa, la seva joventut i una crua guerra civil. 

Quan ja tenia trenta anys la seva germana va tenir el seu primer fill i com que ella no en podria tenir, la seva germana va voler que ella se’n ocupés i li fes de mare ja que a ella li calia treballar.

 Ella es dedicar plenament a cuidar aquell infant, ensenyant-li  els valors més importants de la vida.

Li ensenya de lletra, jocs ...estimar el país, els llibres, la música ... i sobretot a no defallir mai davant les adversitats. Quan va fer set anys el noi marxà a viure amb els pares i els germans;  tota la vida però la tingué a ella com el referent en qui emmirallar-se.

NOU RECULL DE TANKES I HAIKUS




Quan a la tarda

dels ametllers les fulles

tan cristal·lines,

es tornaven opaques,

feien bellumes tristes.

Les oronelles

feien el niu al ràfec

 de la teulada,

i es veia un arc de pluja

entre la nuvolada.

Queia la tarda

flors blanques i rosades

amb verdes fulles

ens ombrejaven l’aire

d’espurnes irisades.

Borinots negres

passaven per ma vida,

ires somortes

i secrets tremolosos

de ventures incertes.

Era novembre

la tardor ja regnava,

els dies grisos

i planava la boira

fonent les llunyanies.

Mes ulls posava

en el disc blanc de plata

clar com el vidre

era bell i solemne

en la seva nuesa.

Ell se n’anava,

tenia mes orelles

del tot tancades

per a qualsevol cosa

i els sentits maçolant-se.

Era l’orgasme,

la fúria salvatge

que jo esperava,

un plaer que expandia

onades xucladores.

Ell em besava,

el coll, els pits, la boca

i també els braços,

mes aviat em xuclava,

tot eren llumenetes.

Sota la parra

una fresqueta dolça

suau hi passava.

Els dies grisos

ja la boira planava

sobre la vila.

Aquell canonge

amb la seva casulla

endiumenjada.

L’espessa boira

que tot ho enterbolia

neguitejava.

De mica en mica

es reblanir la pedra

alleugerint-me.

Un llarg orgasme,

el meu cos s’esqueixava

sense reserves.

TRES HAIKUS DE LES  FELICITATS DE JOANA E.

FELICITAT ESCLATANT

Unes vegades,

felicitat que esclata,

omplint els porus.

FELICITAT RACIONAL

Ben raonada,

felicitat pensada,

ets tu mateixa.

FELICITAT PETITONA

Per sobreviure,

felicitat petita,

a mi em bastava.

VISITA AL CAU FERRAT DE SITGES

Em trobava a sitges, a la plaça davant l’església i des de la balconada, jo estava molt bé, entomant aquell sol tan groc de tardor. Des d’allí podia veure amb els prismàtics com arribaven les primeres barques dels pescadors i com unes dones a la platja anaven sorgint les xarxes malmeses.

Però jo ja feia dos dies que suportava un mal de queixal terrible. Pel matí havíem visitat el Cau Ferrat, la casa taller d’en Santiago Rusiñol, amb tot el que  ell havia recopilat: la seva obra plàstica, les d’altres autors importantíssims de pintura, dibuix, arqueologia,  escultura, forja , vidre.... Aquelles estances tan ben decorades plenes de ceràmica i mobles modernistes.

Però jo només sentia el meu queixal i vaig haver de sortir abans d’hora perquè em toqués l’aire i prendre alguna cosa que calmés aquell dolor. No vaig poder gaudir del que hi havia emmagatzemat en aquell cau tan preciós. Sempre em queda el consol que hi podré tornar quan estigui bé.

Tankes i Haikus  

La teva casa

plena del teu silenci

sols el trencava

el cant de les cigales

i el vent a la finestra.

Aquell capvespre,

el sol, rabent i càlid,

amb força entrava

i donava a les coses

un to suau com de somni.

Oh, criatura 

de cera trencadissa 

com enamores,

olor de cosa fràgil 

i una dolça mirada.

Vestit de seda

prim com un tel de ceba,

el mar en calma,

sobre una terra flonja

que sempre somniava.

Jo m'apropava,
molt tremolosa i tensa,
sense mirar-nos,
en despullàrem ràpid,
la roba ens feia nosa.

Ja fosquejava 
quan una pluja fina, 
una brusquina, 
perlajava voreres 
i les il·luminava.

Jo mossegava 
ben fort la seva boca 
i les orelles, 
ell la pell em cercava

sota la meva roba.

All una gota
al caire d'una fulla
s'hi arrapava.




Es feu silenci,
aquella nit tan fosca
anguniejava.

Na Maciana

m'acaronà la galta,

amb ulls plorosos.

Ell em mirava

amb l'ànima a la cara,

jo el desitjava.

Endormiscada,
em sentia emboirada,
en la penombra.


Un alè gèlid
amb un poc de ranera
tocà ma nuca.

A fora vila
els ametllers florien
amb alegria.

PROJECTES D'ANY NOU

Campanades d’any nou, raïm, cava, eufòria i molts desitjos pel nou any que comença. L’endemà ja em serenor comencem a pensar en els canvis que volem pel nou any. Sempre apareix algun somni que teníem aparcat de feia molt de temps.

Un que em faria a mi molt feliç és tornar a recuperar les classes de guitarra amb en Rafel, tornar a recuperar aquells acords que acompanyaven les nostres cançons de quan érem més joves.

També m’agradaria tornar a recuperar amb l’assessorament de la senyora Carme aprenentatge del piano. Amb deleixo per tornar a acaronar les tecles del vell piano de casa. He rescatat ja d’un vell bagul una carpeta replena de partitures i ja fa alguns dies que en vaig fent una tria. Espero que almenys un d’aquests dos projectes vagi endavant i omplir aquest any, que comença, de música.