LA TEMPESTA
Després d'una llarga e incòmode nit a l'estació marítima del
port de Maó esperant l'arribada del vaixell que m'havia de retornar a
Barcelona; per fi, de bon matí i havent resistit la tempesta, el vaixell va
arribar a port i varem poder salpar. El mar estava embravit com mai l'havia
vist i el capità decidí canviar de ruta per evitar el nucli de la tempesta.
A poc d'allunyar-nos del port el vaixell va començar a moure's
fortament, de babord a estribord, de popa a proa; tan aviat vèiem el mar deu
metres per damunt nostre com davallava profundament.
Tothom s'arraulia on podia; jo vaig estirar-me a coberta, l'aigua saltava
pels aires, em semblava formar part d'aquell mar. Vaig tancar els ulls, em
sentia com quan la mare de petit em gronxava en els seus braços i em vaig
adormir.
Passades més de dues hores, al despertar-me, vaig anar a la
cabina. Oh! Quin espant en mirar-me al mirall, havia envellit més de quaranta
anys. Els cabells, les celles, les pestanyes, la barba ... s'havien tornat blanques.
La sal de l'aigua de mar s'havia dipositat en el meu rostre.
