UNA CONVERSA AMB L'ÀVIA
Passejant seguint el
marge dret del riu Ter al seu pas per Roda i contemplant com el fullatge groc i
vermell dels xops va caient de mica en mica, se m’ha fet present l’àvia Pepita;
i m’han vingut moltes ganes de parlar amb ella.
- Àvia, et recordo a casa sempre enfeinada o llegint el diari, sobre tot
el que escrivia en “Sempronio”, tot i la poca vista que et quedava.
– Et recordes que quan arribàvem a casa ens
calia fer "un pic i repicó” i tu estiraves la corda des del replà i ens obries
la porta; doncs ara, àvia, només cal que premem un botonet i ens obren la porta
prement-ne un altre des de casa.
Recordo quan m’enviaves a comprar deu
cèntims de gel a can Cisco per poder posar begudes en fresc en una galleda de
zenc; ara, àvia, ja no cal perquè tenim unes neveres que ho refresquen tot i
fan tant gel com ens calgui. I quan estàvem pendents per si sentíem la trompeta
del escombriaire i havíem de baixar corrents per abocar les deixalles en uns cabaços
per poder-les tirar al carro que anava tirat per un matxo; doncs ara les podem
baixar
quan volem i tirar-les en uns contenidors preparats.
També
recordo, àvia, les anades al forn per rostir els pollastres dels diumenges o gratinar
els canelons del dia de Sant Esteve; ara, àvia, tenim uns forns a casa que ens
ho fan tot.
- Com ha
canviat tot, oi, àvia! Doncs hi ha una cosa que segueix igual; Tu vas marxar
amb molta tristesa del teu pis del carrer Ponent, als anys seixanta, perquè l’havien
d’enderrocar per fer-hi una gran avinguda, doncs la casa resta dempeus igual
que abans. Sempre que hi passo pel davant m’hi aturo per contemplar el teu
balcó.
Una abraçada
