És la carlana
dona misteriosa,
impenetrable,
greu, distant i
cortesa,
amb la veu vellutada.
M’enlluernava
el sol d’aquella
terra
aragonesa.
Els ulls em quetejava
durant la galopada.
La lucidesa,
la lluerna perduda
tan petitona,
en el fons de la
fosca
eterna que ens
envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada