UNA CONVERSA AMB L'ÀVIA

Passejant seguint el marge dret del riu Ter al seu pas per Roda i contemplant com el fullatge groc i vermell dels xops va caient de mica en mica, se m’ha fet present l’àvia Pepita; i m’han vingut moltes ganes de parlar amb ella.                                                                                                     

- Àvia, et recordo a casa sempre enfeinada o llegint el diari, sobre tot el que escrivia en “Sempronio”, tot i la poca vista que et quedava. 

– Et recordes que quan arribàvem a casa ens calia fer "un pic i repicó” i tu estiraves la corda des del replà i ens obries la porta; doncs ara, àvia, només cal que premem un botonet i ens obren la porta prement-ne un altre des de casa.

Recordo quan m’enviaves a comprar deu cèntims de gel a can Cisco per poder posar begudes en fresc en una galleda de zenc; ara, àvia, ja no cal perquè tenim unes neveres que ho refresquen tot i fan tant gel com ens calgui. I quan estàvem pendents per si sentíem la trompeta del escombriaire i havíem de baixar corrents per abocar les deixalles en uns cabaços per poder-les tirar al carro que anava tirat per un matxo; doncs ara les podem baixar

quan volem  i tirar-les en uns contenidors preparats.                                                             

També recordo, àvia, les anades al forn per rostir els pollastres dels diumenges o gratinar els canelons del dia de Sant Esteve; ara, àvia, tenim uns forns a casa que ens ho fan tot.                                          

- Com ha canviat tot, oi, àvia! Doncs hi ha una cosa que segueix igual; Tu vas marxar amb molta tristesa del teu pis del carrer Ponent, als anys seixanta, perquè l’havien d’enderrocar per fer-hi una gran avinguda, doncs la casa resta dempeus igual que abans. Sempre que hi passo pel davant m’hi aturo per contemplar el teu balcó.