Tankes i Haikus  

La teva casa

plena del teu silenci

sols el trencava

el cant de les cigales

i el vent a la finestra.

Aquell capvespre,

el sol, rabent i càlid,

amb força entrava

i donava a les coses

un to suau com de somni.

Oh, criatura 

de cera trencadissa 

com enamores,

olor de cosa fràgil 

i una dolça mirada.

Vestit de seda

prim com un tel de ceba,

el mar en calma,

sobre una terra flonja

que sempre somniava.

Jo m'apropava,
molt tremolosa i tensa,
sense mirar-nos,
en despullàrem ràpid,
la roba ens feia nosa.

Ja fosquejava 
quan una pluja fina, 
una brusquina, 
perlajava voreres 
i les il·luminava.

Jo mossegava 
ben fort la seva boca 
i les orelles, 
ell la pell em cercava

sota la meva roba.

All una gota
al caire d'una fulla
s'hi arrapava.




Es feu silenci,
aquella nit tan fosca
anguniejava.

Na Maciana

m'acaronà la galta,

amb ulls plorosos.

Ell em mirava

amb l'ànima a la cara,

jo el desitjava.

Endormiscada,
em sentia emboirada,
en la penombra.


Un alè gèlid
amb un poc de ranera
tocà ma nuca.

A fora vila
els ametllers florien
amb alegria.