LA TEMPESTA

Després d'una llarga e incòmode nit a l'estació marítima del port de Maó esperant l'arribada del vaixell que m'havia de retornar a Barcelona; per fi, de bon matí i havent resistit la tempesta, el vaixell va arribar a port i varem poder salpar. El mar estava embravit com mai l'havia vist i el capità decidí canviar de ruta per evitar el nucli de la tempesta.

A poc d'allunyar-nos del port el vaixell va començar a moure's fortament, de babord a estribord, de popa a proa; tan aviat vèiem el mar deu metres per damunt nostre com davallava profundament.

Tothom s'arraulia on podia;  jo vaig estirar-me a coberta, l'aigua saltava pels aires, em semblava formar part d'aquell mar. Vaig tancar els ulls, em sentia com quan la mare de petit em gronxava en els seus braços i em vaig adormir.

Passades més de dues hores, al despertar-me, vaig anar a la cabina. Oh! Quin espant en mirar-me al mirall, havia envellit més de quaranta anys. Els cabells, les celles, les pestanyes, la barba ... s'havien tornat blanques. La sal de l'aigua de mar s'havia dipositat en el meu rostre.