I miro aquest home que m'ha  estat tan familiar durant tants       anys que gairebé no el veig: en   Frederic, sempre tan ben vestit i encorbatat, només pendent de la feina, dels horaris, dels objectius, dels resultats, molt   sovint molt prop de l'estrès. Ara, jubilat, em sento alliberat, puc vestir informalment, sóc jo l'amo dels meus  horaris, de la meva agenda, puc dedicar-me plenament a les meves aficions; ara he iniciat activitats que mai hauria pensat poder fer. Tinc però alguna nova feina: sóc el “noi dels encàrrecs” de la família i dels amics.    –Que em podries fer aquesta gestió?-  Cap problema! Cap problema!. Espero que em tanta activitat no m'arribi ara l'estrès.

HAIKUS

A prop de l'aigua

els seus ulls verds brillaven

amb avidesa.

Bocabadada

bevia les paraules

més que escoltar-les.

Un raig de lluna,

entre l'espès boscatge,

suau es filtrava.

Clarors de l'alba

il·luminen l'estança

del vell refugi.

Xiuxiuejaven

aquelles caderneres

dins la pineda.

Alleugerida,

una emoció solemne

m'embolcallava.

Allí hi flairava

una fortor amorosa

com d'hivernacle.

Hi havia lliris

d'estams daurats i amples

i unes tulipes.