ALGUNES TANKES

Estimo els arbres

amb dibuixos de gebre,

l'espessa boira,

la quietud dels capvespres

vora la vella estufa.

Amb la nevada,

perquè el fred es distregui,

cusen els àngels

un suau coixí de plomes

tot cantant la nadala.



Pot ser la vida

un assolellat marbre

on suaus hi llisquen

amb molta senzillesa

tots els nostres misteris.

Verges de vori,

la música severa,

ànimes nostres

d'aquell passat espectre

i el futur del meu rostre.

Pel vell cimbori

un raig de sol penetra

en aquell temple,

cruament assenyala

els seus adormits rostres.

Sols passejàvem

a l'ombra violeta,

molt perfumada,

d'una vella glicina

fortament arrelada.